INDIGENTS. Capítol 16: No m'agrada el Nadal!

Ciutat de Berga. Grup d'aficionats a l'escriptura.
Tema proposat : el Nadal

   Corre l'any 2013 a la ciutat de Berga, són les nou hores de la nit de Nadal. Els dos indigents estan afamats, els tres darrers dies s'han alimentat només que amb dues dotzenes d'anous que han recollit d'una noguera d'un camp abandonat.

– .No m'agrada, no m'agrada gens el Nadal –
–  Hi ha gustos per a tot-hom Panotxa, no tot-hom pensa igual, has de respectar les idees i creences dels altres –              
–  Doncs tot-hom té molt mal gust !!! –

L'intransigent Panotxa i el seu company indigent, el Nando estan passant pel Passeig de la Pau de Berga. Ara passen just pel costat d'una xurreria. La flaire de farina fregida fereix els sentits dels dos indigents.
–  Ostia !!! –              
– Què passa Panotxa? –
El Nando no rep resposta. Veu com el seu amic arrenca a córrer, rellisca amb un troç de glaç i cau planejant per sobre de la gespa gebrada del parterre, just al costat mateix d'una gran quantitat de xurros que s'han escampat d'una paperina rebentada.  El Panotxa no perd el temps aixecant-se.  Amb els braços escombra els xurros cap el seu pit. Just a temps per evitat que un gos petit se'ls comenci a menjar.
Gos i home queden mirant-se als ulls amb les faccions a un pam de distància. 
L'inidigent, encara al terra, es mira al gos amb desconfiança
El temps s'atura.
La relació que manté l'indigent amb els gossos sol ser de rivalitat per arribar el primer a furgar les escombraries.
La lluita per la supervivència és ferotge i no accepta rivalitats.   
El gosset, frustrat, s'asseu i gemega.  Poc a poquet i sense aixecar la panxa del terra es va acostant a la cara de l'home fins a tocar-lo i es posa a llepar-li les galtes al mateix temps que mou la cueta i llança un fi i profund udol.
El cor del Panoxa està insensibilitzat degut a les penalitat sofertes durant la seva vida d'indigència. L'udol de l'animal l'esquerda el suficient com per a que en surti un sentiment semblant a la tendresa.
El Panotxa li dona un trosset de xurro al gosset, aquest l'engoleix. Li dona un altre trosset que també desapareix enseguida. Li va donant trossets petits i ...

–   Què Panotxa, menjaré alguna cosa avui o s'ho menjarà tot el quisso? –  , pregunta el Nando somrient, davant la inesperada reacció compassiva del seu company. Aquest s'aixeca del terra i li dona la meitat dels xurros.
–  Quin gos més petit Nando, no n'havia vist mai de tant petit –
–  El deuen haver abandonat fa poc. És morirà de gana o de fred, no aguantarà la glaçada d'aquesta nit.  –  
El Nando no és cruel, només és realista. Sap que ells no hi poden fer res.
Mentre, el gosset s'ha acostat a les cames del Panotxa i s'hi enfila movent la cueta i emetent gemec i crits llastimosos. El Panotxa es posa el xurros que li queden a la butxaca i agafa el gosset en braços.            
– Que sec que està !!!, però si només té que pell i ossos. – 
– Si penses quedar-te'l, ja em diràs com l'alimentaràs  –            
–  Però si deu menjar molt poquet . .  i ara deu tenir sed.–
–  Poquet? És un cadell menjarà com una llima. No tindràs prou menjar per mantenir-lo sa i a mes s'ha de vacunar, desparassitar i  registrar.  Tu mateix, però, pensa que ha de menjar sovint, està creixent, necessita menjar coses de gossos i segurament necessitarà un sobre aliment per paliar la mal nutrició. –   
El Panotxa no escolta al seu amic. És la primera vegada que toca un gos, un animal de sang calenta que l'estima. Això pensa . . . 
Agafa el gosset en braços, dient-li, fluixet, paraules sense sentit. El gosset posa el fred musell a tocar-li el coll buscant escalfor i poc a poc es calma s'apreta i s'acosta al pit de l'home i es fica dins de l'esparracat anorac i pels estrips del jersei fins quedar-se arraulit sobre la pell del pit brut i pestilent de l'indigent. Desprès de les penalitats passades, a l'animal li sembla que ha trobat el millor raser del mon.  Cansat i tip s'adorm.
El Panotxa camina amb compte, puja i baixa els graons que troba pel camí a poc a poc, mentre, va acariciant al gosset i li diu amb veu baixa:
 –  Et diràs Xurret . . . –

El Nando ha pres una decisió. 

El Panotxa li ha demostrat fidelitat i amistat fins i tot més enllà del perill de la pròpia vida.
Això és molt més del que els antics  "amics" de l'época de benestança del Nando haurien fet per a ell. 
El Nando ha pres una decisió que no hauria pres mai en benefici propi.
Ho farà en bé del seu amic.
Ho farà per que aquest pugui mantenir el gos al seu costat.

* * *

continuarà. . . o no.

INDIGENTS, capítol 15: la amistat

Grup voluntari d'escriptura. Casal de Berga.
Tema obligat: l'amistat

Dos indigents, tant semblants i tant diferents: 
el Nando, amb un passat que el tormenta és reservat, educat, net i culte,
el Panotxa, brut, desconfiat, tosc, ignorant, un bergant, però fidel amic del Nando.

El Panotxa està trit. Ara fa un any que va conèixer al Nando, el seu  company d'indigència. Han compartit penúries diverses, fam, fred, agressions, persecucions . . . Des que van junts que hi ha hagut ocasions en que el Nando l'ha tret  de situacions difícils, fins i tot amb risc per la pròpia integritat. El Panotxa també ha tingut ocasió de demostrar la seva fidelitat envers el Nando en situacions tràgiques per aquest . 

Els dos amics han arribat a un grau d'enteniment tant gran, que moltes vegades s'entenen sense parlar gairebé gens.
Sent el Panotxa un ignorant barroer, té al seu amic com a mestre i protector.
Ara  està trist. El Nando s'ha retrobat amb un vell amic: el mosso que el va salvar de morir ofegat quan era petit i vivia a la masia. Aquest està intentant convèncer al Nando per que torni a la vida que duia abans de ser un indigent, sigui quina sigui aquesta vida. El Panotxa intueix que era un vida de benaurança on ell no hi té cabuda. Té por de que el seu amic l'abandoni per tornar-hi.
El Panotxa,  sempre havia estat i anat sol,  no havia tingut mai cap amic, ni el trobava a faltar; desconfiat, egoista, garrepa, vivint en un ambient on les debilitats d'uns eren les ocasions d'altres, el seu caminar semblava el d'un gos apallissat i despreciat, alimentant-se de les restes trobades o robades.
Ara que veu perillar la companyia del Nando s'adona que no suportaria tornar a dur la vida d'abans. Té por de quedar-se sol. Te por de perdre la inestimable companyia. El seu cor està encongit. Sent una fredor que el corseca.

Aquesta nit, dormen tots dos en uns llits de matalaixos tous. El Panotxa no frueix del llit, sembla que dormi a sobre d'un matalaix de punxes: no para de regirar-se, de sospirar i de fer soroll amb els seus moviments.

- Què passa Panotxa?, no pares de donar voltes al llit i de sospirar. Ni dorms ni deixes dormir. Què tens?-
- Res-  li respon un fil de veu.
- Alguna cosa et passa a tu. No és normal que et deixis més de la meitat del sopar. Au va esplíca'm amic meu. Et trobaràs millor si buides el pap -
Les paraules "amic meu"  pronunciades pel Nando li arriben a l'ànima al Panotxa. Ja no pot aguantar més i deixa anar com un torrent tots els seus temors.

El Nando s'eixeca del seu llit, obre el llum de l'habitació i es queda mirant al Panotxa de fit a fit.
- Escolta bé noi, jo no se on aniré ni què faré amb la meva vida, però mai, ho sents?, mai voldré perdre la teva amistat. És un bé massa preuat per a mi.  Ets la persona més noble que he conegut amb ma vida. Ets el millor amic que he tingut mai.  Passi el que passi i vagi on vagi, no et vull perdre de vista. d'acord?.

El Panotxa té els sentiment endurits per l'adversitat. La sensibleria li és desconeguda. Ara, però s'adorm amb les galtes ben mullades per unes llàgrimes involuntàries. I no son de tristor no, no ho son.

* * *

continuarà . . . o no


.

INDIGENTS, capítol 14: Retrobament

Tema lliure


–  Aiiiiiii!!!!...  –    

–  Què passa Panotxa? –

El Nando es gira just a temps de veure com el seu company, rodamón i indigent com ell, desapareix engolit darrera d’uns matolls de bruc.

– Panotxa, on t’has ficat?... ¡Panotxa! –. S’adona del clot que hi ha mig amagat entre els matolls i s’ajup per escodrinyar entre la foscor del que resulta ser un avenc. Crida al seu amic preocupat per si s’ha fet mal, la fondària és notable.    

– Panotxaaaaaa estàs bé?–. La resposta irada i farcida de renecs del Panotxa tranquil.litza al Nando i es disposa a baixar, doncs tot i que l’avenc és profund la inclinació facilita el descens.  Desprès de baixar per una fondària de quatre metres acaba en un explanada d'uns cinc metres quadrats. El terra és pedregós, les lloses que el cobreixen indiquen que ha estat fet per la ma humana. Una mica de claror entre per una escletxa que hi ha a la bòveda, a uns dos metres d'alçada, a la part oposada del lloc per on ha baixat el Panotxa.  La visibilitat està enterbolida per la pols remoguda amb l'entrada violenta del Panotxa.

–  Com estàs Panotxa, t'has fet mal? – 
El Panotxa ha caigut rodolant. Ha anat a parar contra uns embalums tapats amb una manta vella. Mentre s'esforça a aixecar-se senten soroll de vidres trencats a l'hora que una olor característica s'escampa per l'estança. Encuriosits aixequen la manta. A sota hi ha una dotzena de caixes de diferents mides. La que s'ha rebentat pel cop del Nando deixa entreveure botelles de whisky.

–  Osti tú, osti tú ...!!! – només pot dir el Panotxa. Es posen a destapar caixes i van apareixen botelles de vi, de conyac, xampany francès... Totes les caixes estan datades: 12 d'octubre 1937. Les dues últimes caixes que obren contenen fusells, pistoles  i granades.

  Fa mesos que el Nando ha acceptat la companyia de l'ignorant i barroer Panotxa. Aquest sap que ha trobat un protector que mai el trairà. Prou que li ha demostrat traient-lo de situacions difícils quan altres indigents l'han volgut apallissar. 
  El Panotxa apunt està d'amorrar-se a una botella, s'atura mira al Nando i en veure l'actitud pensativa d'aquest s'espera a veure que diu.

–  Això no ho podem tocar Panotxa –  

–  Ni una botella? –

–  Agafa les que puguis portar i marxem d'aquí –
El Panotxa s'omple el sac de botelles de vi i segueix al seu amic cap a la sortida.  Baixar ha esta fàcil. La sortida és mes dificultosa. El sac ple de botelles va xocant amb les parets i alguna es trenca. Un cop a terra ferma queden sis botelles. El pes dificulta el caminar del Panotxa.

Caminen cap a una masia que està dalt d'una corominola.  Parlen amb el pagès de la masia, un home fort de vuitanta anys. Demanen menjar a canvi de fer algunes feines. El pagès és bona persona, però, desconfiat. Fins als seus narius li arriba l'olor de la beguda vesada de les botelles trencades. Es dirigeix al Nando quan diu:
–  Veig que has trobat la cova, Ferran –  Això ho diu mirant-lo de fit a fit i amb un mig somriure a la cara.  Ara que el Nando se'l mira més atentament, nota que la cara del pagès li és familiar, però no aconsegueix recordar qui és. 

–  Ho sento, no recordo. . . vatua l'olla, però, si ets el Màrius!!!, Màrius vell trapella, que fas tant lluny?.  El Nando no parla mai amb ningú, ni amb el Panotxa, de la seva vida passada. Aquesta vegada es deixa emportar per l'emoció del moment.
–  Panotxa, aquest home em va salvar la vida quan era menut.  –
Els dos amics retrobats es posen a  parlar de vivències de joventut, ara asseguts davant d'una taula ben farcida de queviures. El Panotxa està menjant amb golafreria, mai havia tingut tant de menjar per a ell durant els anys d'indigència (practicament tota la seva vida). El Màrius i el Nando s'han apartat una mica, estan a la porta de la masia, fumant un cigarret. Parlen fluixet, és evident que estan discutint, és evident que el Màrius vol convèncer al Nando d'alguna cosa. 
El Panotxa voldria saber de què parlen, el passat del Nando és una incògnita per a ell, però, no s'atreveix a acostar-se'hi. Frases soltes li arriben a l'oida: "hauries de tornar, aquesta vida que portes no és per a tu "..."la Roseta s'ha casat..."

* * *

continuarà. . . o no.

.

INDIGENTS, capítol 13:Una masia proveïdora

Grup voluntari d'escriptura. Casal de Berga.
Paraules obligades:  carta, escriptori, ametlla, persiana, rei


El Nando i el Panotxa, famolencs i defallits estan davant de la porta de roure de la masia il·luminada per la llum de la lluna plena.

– Està en molt bon estat per estar abandonada –
– No Panotxa, no està abandonada. –

El Nando busca pel voltant fins trobar una grossa pedra que fa de banc.
– Ajuda'm Panotxa, la clau està a sota.. –
Troben un joc de claus a sota de la pedra.
– Osti Nando!, com ho sabies que estaven aquí a sota? –
– Conec als amos, tinc permís per entrar sempre que ho necessiti.–
– Ah si? I que . . .?–
Davant el mutisme del Nando el Panotxa calla; sap que al seu company de desgràcia no li agrada que li facin preguntes sobre el seu passat;  passat que el Panotxa ja sap que va ser d'opulència.  Sap el Panotxa que mai tornarà a trobar una persona com el Nando, persona honesta que suporti la seva miserable presència,.  No el vol perdre, doncs a la seva manera egoista, l'aprecia. 

El Nando, cult i intel.ligent  veu més enllà de l'aparença miserable del Panotxa. Hi veu un home ignorant i noble, desconfiat per les moltes garrotades que ha rebut, fidel fins a lliurar la pròpia vida per l'amic amb qui l'atzar ha ajuntat.

Entren dins la foscor de la masia, el Panotxa agafat de la jaqueta espararracada del Nando per no caure, el Nando camina segur. Entren a la gran cuina i el Nando busca i palpa fins a trobar una gran llàntia d'oli i l'encén. La claror de la llàntia és suficient  per il.luminar la cuina i mostrar un rebost ben proveït. 
– Osti Nando, però si està de puta mare !!! –
– No toquis res Panotxa  omple el sarró amb el menjar que vulguis sense desordenar res. –
– Dormirem al llit? –
– No, dormirem al paller –
Ja al paller es posen a menjar: pa sec ben sucat amb tomàquet i oli, embotit, ametlles i una mica de vi. Per a ells és un menjar de reis.
Al paller  hi ha mobles vells i estris diversos a més d'un munt de palla. Dormen al paller i dormen molt be, la palla és neta i seca.  És el millor abrig que mai han tingut.

A l'endemà els desperta els raigs de sol que es filtren per les lamel·les d'una persiana trencada.
La claror il.lumina un vell escriptori. Al damunt i ben visible hi ha un sobre amb un nom escrit amb lletres grosses: per FERRAN SISQUELLA (Nando). El Panotxa és el primer en veure'l
– Osti Nando, mira, una carta!. Què deu posar ?–  (el Panotxa no sap llegir)
– És per a mi Panotxa.–  El Nando la agafa i se la guarda a la butxaca.

Han estat tres dies dormin a la masia.  La carta continua a la butxaca sense obrir-se. El Panotxa es mor de ganes de saber que hi diu.?
– No llegeixes la carta Nando? –
– Ara no és el moment, ara no és el moment –
El Panotxa es queda pensarós, es mor de curiositat, però, no vol molestar al seu amic. Amb el temps que fa que van junts ha après una cosa molt important: en una amistat de veritat,  no es poden forçar les explicacions. En una amistat de veritat s'ha de ser respectuós amb els silencis i acceptar les confidències  espontànies.

El Panotxa està content, va xiulant i saltironant redera del seu estimat amic. Tots dos inicien altre cop el camí de sempre. El camí que va cap enlloc.

* * *

 continuarà . . . o no.

INDIGENTS, capítol 12: Les millors i úniques vacances del "panotxa"

Ciutat de Berga. Grup d'aficionats a l'escriptura.
Tema obligat al relat: LES VACANCES

–  Que penses fer amb aquests 1000 tacos? –
–  Son per una bona causa –
El Panotxa no entén que el Nando s’hagi trobat 1000 euros i no se’ls gasti en una orgia de menjar i beure. Fa dies que només s’alimenten del que roben als pagesos
– No ho entenc! collons, no ho entenc!!! Perquè no compres encara que sigui un “bocata”, tinc les tripes enganxades, quina bona causa és aquesta? Omplir-se el pap és la millor causa.–
– Va Panotxa que ve un mercaderies – diu el Nando apretant el pas cap a les vies d’un tren que s’acosta amb poca velocitat.
– L’agafarem a l’entrada del pont, allà minorarà la marxa.–
– Minorarà, minorarà, sempre dius les paraules més difícils d’entendre… suposo que vols dir que anirà a poc a poc.–
Aconsegueixen penjar-se del darrer vagó i així arriben fins a la primera estació; per què no els enxampi cap autoritat pugen al sostre dels vagons de tant en tant.
Abans d'entrar a Barcelona aprofiten que el tren disminueix la marxa i salten caient per un terraplè.
– I ara que?, més caminar?. Tinc gana Nando.–
Entren a l'Hospitalet de Llobregat on compren pa, embotit i un cartró de llet. Han tingut dificultats per bescanviar els 1000 €, però, se n'han sortit prou be.


Ara estan asseguts en un banc.
– Bé Panotxa, escolta. Ara et diré per a que són aquests cèntims. Són per fer-te dos regals. Primer anirem a comprar roba de segona ma, desprès a les dutxes municipals i a que et tallin els cabells i…–
– Queeeeee... ? dutxar-me joooo? i per que si es pot saber?.–
– Calla i escolta. Llogarem una habitació per uns dies i anirem a parlar amb una assistent social, li demanarem que et faciliti l'accés a la clínica de l'U.I.C. –
– Però si a mi no em fa mal res!!! –
– Vols callar i escoltar si et plau? . A la clínica t'arreglaran la boca i segurament que cobraran poc diner. –
– Aaaahhh...–

El Nando té envers el Panotxa, detalls d'humanitat i respecte que aquest mai no ha rebut i per aquest motiu es mira al Nando amb un sentiment especial, un sentiment fraternal ..
Mai ningú ha fet res pel Panotxa, la seva vida ha estat un continuu pegar cops de colze per poder arribar primer a collir les menges de les escombraries.


Han dinat a la cafeteria del’hospital i estan sadollats i tips.
Estan sortint de l’Hospital General on hi ha ubicada la Clinica Universitària d’Odontologia. Han empastat dents i han posat una pròtesis al “Panotxa”. Prou falta li feia, tenia la major part de dents corcades.
Per cada mirall o porta vidriada que passen aquest es mira. No se’n sap avenir, es mira i es remira fent posturetes com un nen petit, obre la boca i somriu exageradament per veure’s les noves dents.
– Tens bon aspecte noi, fins i tot et veus guapo, sembles un dandy.–
El Panotxa no sap que és un dandy, però, està tant satisfet amb sí mateix que no perd el temps preguntant-ho. Camina més dret i segur. Efectivament el seu aspecte ha millorat.
– I ara, que farem Nando?– (sap que encara té 400€).
– Doncs ara ja t’he fet un regal, ara et faré l’altre que t’he dit. –
– Ah…–
– Vas dir que mai havies vist el mar, aixíque ara el veuràs. Anem cap a Barcelona.–


"Las Golondrinas", baixell turìstic

El regal consisteix a anar al moll i pujar a les “Golondrinas”.
Les emocions que embarguen al Panotxa el traeixen. Sent com se li humitegen els ulls davant de la generositat del seu amic.
Ja a dalt de la “Golondrina” assegut en un extrem, tanca els ulls i es deixa acaronar per la brisa marina.
Una veu que li sona a música celestial li diu:
– Perdoni, que té hora?. –
El Panotxa mira al seu voltant, doncs, acostumat a que la gent el defugi amb fàstic, no s’adona que la noieta es dirigeix a ell. Quan reacciona només aconsegueix barbotejar que no té rellotge.
– Gràcies senyor – li contesta ella amb un somriure esplendorós.
Com es diu vulgarment: el Panotxa està flipant.
Amb veu baixa li diu al Nando:
– M’ha parlat una noia tu!, m’ha parlat a mi !, sense tenir-me fàstic ni por!!!. Que bonica que és! –
– Ja t’he dit que tens molt bon aspecte.–
– Mira Nando si puc xiular i tot!!! Fffffiiiiiiiiiiiiiiiuuuuuuuuuu….. fiu fiu fiuuuuuuu . Ahhaaaa… Son les meves millors vacances!!!–

S'aboca per mirar les ones que aixeca el vaixell, amb el braç extès com si pogués apressar-les i aspira fortament l’olor salada del mar. Sent l’aire que acaricia els seus, per ara, nets cabells. Li sembla que té el mon als seus peus. Li sembla que és un rei.
.

.* * *

continuarà . . . o no

INDIGENTS, capítol 11: Fent camí

Ciutat de Berga. 
GRUP  D'AFICIONATS A ESCRIURE

Paraules obligades de sortir al relat:
FRASES DEL LLIBRE BONA CRISSIS

Descripció dels personatges:

El Nando i el Panotxa són dos indigents d'origen i tarannà ben diferent.

El Panotxa: barroer, analfabet, ignorant, egoista, malcarat, malparlat i desconfiat a causa de les penalitats sofertes. No sap l'edat que te ni recorda des de quan està vivint al carrer, en la indigència. El seu mon gira sempre al voltant dels cubells d'escombraries.  
El Nando: És educat, posseïdor d'una gran cultura, íntegre, honest i generós.  És molt comprensiu amb les flaqueses humanes. Està amargat degut a esdeveniments succeïts durant la passada vida d'opulència. El seu origen és un enigma pel Nando.



– Aiiiiiii !!!–– Que et passa ara?–– Tinc una pedreta a la sabata. –– Doncs treute-la, que no et costa res –– Es que si em trec la sabata, em penso que ja no la podré tornar a posar. Ay, ay,ay... en mala hora vaig llençar les sabates velles.–

Els dos rodamóns, el Nando i el panotxa han tingut sort a la darrera fira que han visitat. Han recollit força menjar, la major part restes, però, aquesta vegada en bon estat. També han recollit roba i sabates abandonades per un  camioner al qual se li ha bolcat el remolc on duia articles d'uns grans magatzems.

– Ja t'ho vaig dir que les sabates noves sempre et poden fer ampolles.Té posa't això, calcem el mateix número.–El Nando li passa unes espardenyes velles i el Panotxa respira en poder caminar sense  patir.El camí que han seguit en sortir del poble els ha menat fins a una masia abandonada. Encara té el sostre intacte. Hi troben un llit amb un matalaix vell, però, prou confortable per a ells dos. Dormen junts en un llit de matrimoni.– No t'acostis tant panotxa que "no m'agrades". –– ¡Coi, es que aquest matalaix fa panxa, tu!. –Sol.lucionen el  problema posant un tauló de fusta a sota del matalaix.

Els desperta una cridòria d'ocells. Son gavines. Estan volant fent vols rasants per les seves cares.– Vigila panotxa que aquestes no son gaire amistoses i si veuen que els hem pres el lloc son capaces de fer-nos mal. Và! fugim corrents!–Les gavines enfurismades a punt estan d'agredir-los, el perquè no ho fan és un misteri.
El panotxa sap per experiència que ha de fer cas de l'opinió del Nando. Prou vegades ha quedat palès que els seus consells son encertats.– Uf!, mai havia corregut fugint d'uns ocellots!, mira Nando si tingués una escopeta n'hauria fotut més d'un.–– Una escopeta no t'hauria servit de res. Millor no provocar-les.–– I d'on venen aquestes ara, el mar està a una parida d'hores lluny.–– Possiblement hi ha un riu per aquí a la vora, elles pugen seguint-ne  el curs.–– Ja tornes a parlar com "raro" Nando, ¿qué vols dir amb un curs?.–– Va, no rondinis tant i anem fent camí, si trobem el riu, trobarem cases a prop.–– Per on? si no hi ha camí!!! ja em vols fer anar camp a través tu!–– "Caminante no hay camino, se hace camino al andar".–– ¿Que? Ara xerres en castellà. No hi ha qui t'entengui. –– Vols arribar a algun  poble o no?–– Siiiii, però si no hi ha cap camí!!!.–– Doncs comença a caminar, el que es segur es que si et quedes quiet no arribaràs enlloc. Ja vindràs, Adéu.–El que menys desitja el Panotxa és quedar-se sol. Fa temps que segueix al Nando i sap que aquest és un bon company i que sempre l'ajudarà. Moltes vegades han compartit les poques menges que han trobat.
El  Nando aprecia al panotxa. Aquest és barroer, ordinari, malparlat, covard i estult,  però, a la seva manera és noble i sempre fa les coses sense voler ferir ni trepitjar ni humiliar a ningú. Ja fa prou temps que el Nando ha conegut les maneres dels poderosos. La noblesa i un cert candor que te el panotxa no l'ha trobat  mai entre els seus ex companys de feina.

– Mira panotxa, mira per on has passat. – El panotxa s'atura i mira darrera seu. Veu la marca que han deixat tots dos en passar  a través d'un camp abandonat d'aufals. Queda marcat el seu pas per les feixes ajagudes en trepitjar-les.– Si ara volguésis tornar enrere ho tindries fàcil, doncs el camí està marcat i si hi passés molta gent, això es convertiria en un caminoi.–– Aaaah! –El panotxa sempre queda extasiat davant els comentaris del Nando. Son obvietats, però a ell li semblen veritats filosòfiques en les quals no s'hauria fixat si no fos pel seu company. Va caminant i de tant en tant mira darrera seu. El panotxa se sent més savi.

* * *

continuarà . . . o no.

.

.

INDIGENTS, capítol 10: panotxa groga, panotxa vermella REPETIT, CAL ESCRIURE-HI UN ALTRE RELAT

Grup voluntari d'escriptura. Casal de Berga.
Tema proposat:
panotxes de blat de moro, una de morada, una altre de groga.



Estan defallits, fa dos dies que no han menjat més que mitja dotzena de figues que van arreplegar d'una petita figuera. Han errat el camí per anar al poble més proper i ara es troben a més de vuitanta quilòmetres de qualsevol poble habitat.

El Nando decideix pujar al cim d'un turó per orientar-se millor, El Panotxa no ho hauria fet, però, una cosa que ha après des que van deambulant junts en busca de menjar és que es pot fiar del criteri i dels coneixements del Nando.
– Mira Panotxa, sort que no hem continuat, el camí que dúiem mena directament cap a un barranc i cap a les muntanyes, és millor que baixem per l'altre banda i anem cap a la plana, allà s'hi veu una masia –

Una masia és sinònim de menjar. Els pagesos no són gasius, ans al contrari son generosos, només cal demostrar que s'està disposat a pagar amb una mica d'ajuda. En una masia que rutlli, sempre hi ha feina de més.
– No puc més Nando, falta molt, està molt lluny? –
– Cinc quilòmetres més o menys –
En acostar-se a la masia s'adonen que està tancada.

Els dos indigents són ben diferents, cada ú te unes qualitats que es complementen amb les de l'altre. Si bé el Nando és ponderat, previsor, intel.ligent i sap com evitar situacions perilloses, el Panotxa te altres qualitats i entre elles està la de ser un manetes per obrir qualsevol pany tancat, qualitat que contrasta amb la seva barroeria habitual. 

Davant de la masia, el panotxa treu un filferro de la butxaca i furga el pany de la porta principal fins a obrir-ho. Entren a dins la masia. L'interior és net, tot està ben endreçat com si encara hi visqués algú.
– Ja saps com penso Panotxa, procura no malmetre res i deixa-ho tot tal com estava.–
El Panotxa sap que el Nando no acceptaria una companyia que no sabés respectar les coses dels altres. 
Busquen per tot arreu, no troben res de bo per menjar, van a les golfes, aquí hi troben tot de panissos penjats de les bigues. No són massa secs, fins i tot n'hi ha de tendres. El Panotxa es llança a menjar-se una panotxa.
– Panotxa, agafa el que necessitis i marxem sense embrutar res –
Trien les panotxes més tendres i omplen els dos sacs que porten. No totes les panotxes són tendres, però, ja couran com podran les seques.

Surten de la masia deixant la porta tancada tal com l'han trobat. El Panotxa està tancant la gran porta de l'entrada quan s'adona del parell de panotxes que pengen d'un costat. Una és groga, l'altre és morada. Està a punt d'agafar-les quan el Nando el deté.
– No Panotxa, no sabem per que les han posat.–
– Però, perque coi les posarien?–
– Qui ho va posar tindria els seus motius i els hem de respectar. Ja en tens prou per menjar uns dies. No et cal rebentar res.Aquestes les deixes estar.–

El Panotxa és un barroer i un ignorant, però, respecta les opinions del Nando, la seva admiració envers ell rau en les vegades que el Nando l'ha tret de situacions difícils amb els seus raonaments assenyats.

Reinicien el camí cap a qualsevol lloc.

* * *

continuarà . . . o no

.

INDIGENTS, capítol 9: has estat mai enamorat?

Ciutat de Berga. Grup d'aficionats a l'escriptura..
Frase proposada pel relat:
El foc que es manté més ocult és aquell que més crema.

 
Van el Nando i el Panotxa, dos indigents; tant iguals i tant diferents. 
Estan sadollats, doncs, els darrers dies han coincidit amb fires de pobles propers entre sí i han pogut atipar-se amb les deixalles trobades. Encara els queda dos entrepans secs de xoriço, o sia que avui no passaran gana com molts altres dies.

Estan passejant entre les parades de la fira d'un petit poble. El Nando tot i anar vestit amb parracs, són parracs nets i va afaitat. Camina dret i amb dignitat, els seus gestos són segurs, el seu posat quasi regi i sobretot el seu mirar i parlar, educat i noble. Tot plegat fa que la gent que l'envolta no el defugi.
El Panotxa fa un efecte molt diferent al que fa el Nando. No va tant net, va encongit, la seva actitud dona la impressió de que acaba de fer una malifeta.
El Panotxa no te ni ha tingut mai amics. Segueix al Nando des que aquest el va salvar de l'atac d'una colla de galifardeus pijos. El segueix tot i que el Nando li va dir que no volia lligams amistosos. Al llarg dels dos anys que fa que van junts ha quedat palès que el Nando és la única persona en qui pot confiar el Panotxa, més d'una vegada l'ha ajudat a sortir de situacions difícils, sempre sense retreure-li ni demanar-li res a canvi. De fet el Panotxa admira al Nando i sent per ell una cosa que no sap descriure per desconeguda i que en realitat és afecte de germà.
– ¿Has estat mai enamorat, vull dir enamorat, enamorat fins a perdre el cap? - acabat de preguntar-ho calla, recorda que al Nando no li agrada parlar de sí mateix. Al revés del que li és habitual, el Nando respon.
– Sí, però ella va preferir a un altre –
El Panotxa, convençut de que el Nando no el respondrà es sorprèn tant de la resposta d'aquest que es queda mut per primera vegada en la seva vida.

El Nando s'immergeix dins records ...  
La Laia, la formosa Laia.
Ell tenia 35 anys, ella 18. Era la seva deixebla més avantatjada.
Havien format grups de conversa on ell com a professor, junt amb alumnes voluntaris debatien sobre fets actuals comparant-los amb altres fets del passat i extraient-ne opinions, valoracions, conclusions. 
Sense adonar-se'n, el Nando va quedat pres de la persona de la Laia. Pensava en ella tot el dia, somniava amb ella cada nit. La passió l'inundava quan era a prop d'ella.
La Laia ignorant de la situació, l'apreciava sincerament. El tenia pel seu mentor i confident.

Darrerament la noia  s'havia enamorat del Marc, un noi de 19 anys, bon estudiant, sensible i una mica ingenuu, fill de pares adinerats. Sovin deixava els estudis per anar amb el Marc a escursions que duraven tres i quatre dies. Aquesta situació afectava els seus estudis. Va cometre l'error d'explicar-li al Nando quan aquest es va interessar pel seu baix rendiment. 

En cap moment el Nando havia pensat que la Laia el correspondria, es conformava a veure-la a classe i s'havia proposat fer d'ella una literata famosa, doncs, de qualitats en tenia a bastament. La idea de que la Laia malmetés el seu futur amb un casament l'enfurismava i més encara amb qui creia que no li arribava a la sola de la sabata.

Mai hauria fet un acte semblant si hagués tingut el cap serè, però, no el tenia. La passió que sentia per la Laia li alterava els sentits. Certament el foc que es manté més ocult és aquell que més crema.

Als exàmens finals va manipular els escrits d'en Marc i el va acusar de plagi. El resultat va ser l'escarni i l'expulsió del noi de la selecta universitat.
El dia en que havia de ser expulsat van trobar al Marc penjat pel coll, d'una biga de la Sala Magna.
El noi havia deixat una nota a la Laia on es confessava innocent i li deia que no era digne d'ella. La Laia no va poder resistir el xoc que li va produir aquest fet i ...
– Nando?, Nando que et trobes bé?, fas cara de mort tio. Vols dir que no tens gana?, Té, encara em queda un tros d'entrepar d'ahir, està molt bo, me'l guardava, però, prefereixo que te'l mengis tu. Collons quina mala cara fots tio!!!.–

* * *

continuarà . . . o no.

.

INDIGENTS, capítol 8: Records d'olor de colònia.

Grup voluntari d'escriptura. Casal de Berga.
Tema proposat: un mocadoret


– Merda!–
– Que passa Panotxa?–
– Coi, que he trepitjat una merda!–
– Has de mirar per on trepitges, i més anant per llocs que no coneixes, no pots caminar mirant el cel, un dia cauràs dins un pou.–
– Jo no soc com tu Nando, que sembla que també miris pel forat del cul.–
Els dos indigents, el Nando i el Panotxa van caminant pel mig de la llera d'un rierol, han de passar-hi forçosament per anar a l'altra banda on un camp ple de panotxes de blat de moro, ja madures, els tempte. Tornen de la Fira d'un poble veí on han trobat força menjar llençat, menjar que per a ells ha representat uns quants dies de no passar gana. Ara tornen a tenir els sacs buits.
– I ara, amb que m'eixugo?–
– T'ofegues amb ben bé poca cosa. Agafa un còdol, treu el més gruixut i frega la sabata amb l'herba del camí per acabar-ho de netejar.–
– Un còdol? que és un còdol?–
– Estàs caminant per la llera d'un riu oi?, doncs un còdol és una pedra de riu que l'aigua ha arrodonit.–
El Nando s'ajup i agafa un còdol amb la forma idònia per a treure la part gruixuda de l'empastifada. En agafar-lo veu el que sembla un drapet amb puntes de coixí.
– Osti Nando mira quin mocador més petit! – Li ensenya al Nando el que sembla un mocadoret de fil amb puntes de coixí.
– És un mocadoret de primera comunió. Sí, porta unes inicials. És de qualitat, algú el deu haver perdut, però, ha anat a parar ben lluny.–
– Com ho saps que l'han perdut?–
– Fixa't, encara té el midó, si s'hagués mullat estaria brut i arrugat.
– Doncs han vingut ben lluny del poble a perdre'l.
– No ho creguis, amb aquestes ventades, sent una cosa tant delicada, fina i lleugera, el vent el pot haver empès lluny. Olora'l, encara fa olor de colònia.
– Va, done'm-el, m'anirà bé per treure'm la merda de la bota.
– No siguis bèstia Panotxa.Te'l canvio per una ració de menjar; del que trobem és clar.
– Que n'ets de rar Nando, té, no se que en faràs d'aquesta andròmina.
– Res...

Inicien altre cop la marxa a la recerca d'altres fons de menjar. El Panotxa ja ha oblidat l'incident del mocadoret. Està pensant en les menges que pot trobar al proper poble.

El Nando s'ha posar el mocadoret curosament doblat a la butxaca, abans l'ha olorat amb reverència. Quants records... la seva petita Roseta fent la comunió ..., on deu ser ara?... 

* * *

continuarà . . . o no.

INDIGENTS, capítol 7: panotxa groga, panotxa morada.

Ciutat de Berga. 
GRUP  D'AFICIONATS A ESCRIURE

Objectes obligats de sortir al relat:
DUES PANOTXES, UNA DE GROGA I UNA DE MORADA

Descripció dels personatges:

El Nando i el Panotxa són dos indigents d'origen i tarannà ben diferent.

El Panotxa: barroer, analfabet, ignorant, egoista, malcarat, malparlat i desconfiat a causa de les penalitats sofertes. No sap l'edat que te ni recorda des de quan està vivint al carrer, en la indigència. El seu mon gira sempre al voltant dels cubells d'escombraries.  
El Nando: És educat, posseïdor d'una gran cultura, íntegre, honest i generós.  És molt comprensiu amb les flaqueses humanes. Està amargat degut a esdeveniments succeïts durant la passada vida d'opulència. El seu origen és un enigma pel Nando.

       Estan defallits, fa dos dies que no han menjat més que mitja dotzena de figues que van arreplegar d'una petita figuera. Han errat el camí per anar al poble més proper i ara es troben a més de vuitanta quilòmetres de qualsevol poble habitat.
El Nando decideix pujar al cim d'un turó per orientar-se millor, El panotxa no ho hauria fet, però, una cosa que ha après des que van deambulant junts en busca de menjar és que es pot fiar del criteri i dels coneixements del Nando.
– Mira panotxa, sort que no hem continuat, el camí que dúiem mena directament cap a un barranc i cap a les muntanyes, és millor que baixem per l'altre banda i anem cap a la plana, allà s'hi veu una masia –
Una masia és sinònim de menjar. Els pagesos no són gasius, ans al contrari son generosos, només cal demostrar que s'està disposat a pagar amb una mica d'ajuda. En una masia que rutlli, sempre hi ha feina de més.
– No puc més Nando, falta molt, està molt lluny? –– Cinc quilòmetres més o menys –En acostar-se a la masia s'adonen que està tancada.

Els dos indigents són ben diferents, cada ú te unes qualitats que es complementen amb les de l'altre. Si bé el Nando és ponderat, previsor, intel.ligent i sap com evitar situacions perilloses, el panotxa te altres qualitats i entre elles està la de ser un manetes per obrir qualsevol pany tancat, qualitat que contrasta amb la seva barroeria habitual. Treu un filferro de la butxaca i furga el pany de la porta principal fins a obrir-ho.
Entren a dins la masia. L'interior és net, tot està ben endreçat com si encara hi visqués algú.
– Ja saps com penso Panotxa, procura no malmetre res i deixa-ho tot tal com estava.–El Panotxa sap que el Nando no acceptaria una companyia que no sabés respectar les coses dels altres. Busquen per tot arreu, no troben res de bo per menjar, van a les golfes, aquí hi troben tot de panissos penjats de les bigues. No són massa secs, fins i tot n'hi ha de tendres. El panotxa es llança a menjar-se'n una panotxa.
– Panotxa, agafa el que necessitis i marxem sense embrutar res –

Trien les panotxes més tendres i omplen els dos sacs que porten. No totes les panotxes són tendres, però, ja couran com podran les seques.Surten de la masia deixant la porta tancada tal com l'han trobat. El Panotxa està tancant la gran porta de l'entrada quan s'adona del parell de panotxes que pengen d'un costat. Una és groga, l'altre és morada. Està a punt d'agafar-les quan el Nando el deté.– No Panotxa, no sabem per que les han posat.–– Però, perquè coi les posarien?–– Qui ho va posar tindria els seus motius. Ja en tens prou per menjar uns dies. Aquestes les deixes estar.–El Panotxa no sempre entén les raons del Nando, però, el respecta massa per contradir-lo sense arguments.Reinicien el camí cap a qualsevol lloc.

* * *

continuarà . . . o no.

.

INDIGENTS, capitol 6: Els cucs també són proteïnes

Ciutat de Berga. 
GRUP  D'AFICIONATS A ESCRIURE

Paraules obligades de sortir al relat:
BRANDAR, MALGRAT, BLE, CORRUGAR

Descripció dels personatges:

El Nando i el Panotxa són dos indigents d'origen i tarannà ben diferent.

El Panotxa: barroer, analfabet, ignorant, egoista, malcarat, malparlat i desconfiat a causa de les penalitats sofertes. No sap l'edat que te ni recorda des de quan està vivint al carrer, en la indigència. El seu mon gira sempre al voltant dels cubells d'escombraries.  
El Nando: És educat, posseïdor d'una gran cultura, íntegre, honest i generós.  És molt comprensiu amb les flaqueses humanes. Està amargat degut a esdeveniments succeïts durant la passada vida d'opulència. El seu origen és un enigma pel Nando.

          – Ostitú!, Nando!, ei, mira.–
          – Has vist res de bo Panotxa?–
Els dos indigents han de fer esforços per no ser engolits per la gentada bulliciosa que es desplaça per entre les atraccions de la fira.
El Panotxa arrossega al seu company fins introduir-se dins el petit espai que hi ha entre dues atraccions de fira.
Entre una caseta de tir al blanc i una parada de venda de núvols de sucre, hi ha, al terra, un munt de pomes ensucrades. El propietari les ha rebutjat per que no han sortit prou be com per poder vendre-les. Per sort han caigut a sobre d'uns diaris i no s'han embrutat.
– Mira Nando, ja tenim postres per uns quants dies!–
– Bé, doncs ja només ens falta el primer plat. Escolta panotxa, potser serà millor que anem un per cada banda. Ja ens trobarem al final. –
Han caminat cinquanta quilòmetres fins arribar al petit poble on avui és l'últim dia de fira. És festa major i a més hi ha fira de bestiar. Els veïns d'altres pobles s'hi han aplegat. Que hi hagi tanta gent és bo, això vol dir que trobaran moltes restes de menjar.
Tenen sort, entre tots dos han trobat deu entrepans, diversos tetrabics amb suc de fruita, caramels, bosses de patates xips; tot començat, encetat o mastegat, però, malgrat aquest defectes a ells els sembla que han trobat un tresor. Avui és el seu dia de sort.
Quan busquen un banc en algun lloc allunyat de la gent per descansar i ordenar les troballes veuen que algú s'hi ha deixat, una bossa amb la compra: dos quilos de suculentes taronges, una botella de llet i una capsa de galetes.
El Panotxa s'aparta un ble rebel dels seus cabells rogencs, està content i exultant. – Ostitú, ostitú, ostitú!!!. Ja t'ho vaig dir Nando, el millor és anar a les fires.–
Carregats amb sengles sacs plens a rebossar amb els articles trobats fan el camí cap un racó d'una riera seca. Troben recés a sota d'un pont romànic per protegir-se d'un sol intens.

– Mal lloc has escollit Panotxa –
– Que dius? És el millor que hi per aquí. Tenim ombra, aigua corrent, seients i taula.–
Això el Panotxa ho diu pel filet d'aigua clara que baixa per la riera i pels rocs d'arenisca que els fan de seients i taula.
– Doncs, aquí no estem segurs Panotxa. Mira allà lluny, veus aquelles muntanyes tapades per aquells núvols tant negres?. Allà està plovent, si t'hi fixes bé, veuràs la cortina d'aigua per les ditades de núvols que baixen. No crec equivocar-me gaire si et dic que hi ha perill de que vingui una rierada.–
– De tant lluny? Hi deu haver un munt de quilòmetres des d'aquí. Va, a més si veig venir una riuada ja fugiré corrent. –
Agafant una branca el Panotxa la branda, com si fos una espasa, amb gestos irats cap els núvols: – si ploveu us tallo els collons!!!.–
– Innocent ignorant!, (exclama el Nando) si sents el soroll de la riuada, no tens temps d'escapar-te i si la veus venir és per que ja la tens al damunt. Ja t'ho faràs noi, jo guillo.–
Com si la natura volgués donar la raó al Nando, els llunyans núvols s'han anat engrandint i acostant. Un tro eix ordidor travessa la vall sobrassaltant al panotxa el qual fuig "cames ajudeu-me" anant radere del Nando.
El panotxa és un ignorant, groller i egoista, però, respecta i admira al Nando i es pren seriosament les seves opinions. Sap que és un home cult.

Ara estan al capdamunt d'un turó d'alzines, des d'on hi ha una bona vista del poble i la riera, uns minuts abans quasi seca i ara curulla de l'aigua enfangada de la rierada que baixa amb força arrossegant brancatge i pedres. Si haguessis estat allà, la força de l'aigua se'ls hauria endut.

S'han acomodat i enceten les menges que han trobat.
– Vigila Panotxa, aquests biquinis tenen cucs.–
El Panotxa, corrugant les celles, mira fixament el tros de biquini que li queda. Està a punt de llençar-lo. Canvia d'opinió i se'l menja.
– Bé, no dius que els cucs son proteïnes... ?.–

* * *

continuarà . . . o no.

.

INDIGENTS, Capítol 5: Flaire de xocolata

Ciutat de Berga. 
GRUP  D'AFICIONATS A ESCRIURE

Tema obligat de sortir al relat:
LA XOCOLATA

Descripció dels personatges:

El Nando i el Panotxa són dos indigents d'origen i tarannà ben diferent.

El Panotxa: barroer, analfabet, ignorant, egoista, malcarat, malparlat i desconfiat a causa de les penalitats sofertes. No sap l'edat que te ni recorda des de quan està vivint al carrer, en la indigència. El seu mon gira sempre al voltant dels cubells d'escombraries.  
El Nando: És educat, posseïdor d'una gran cultura, íntegre, honest i generós.  És molt comprensiu amb les flaqueses humanes. Està amargat degut a esdeveniments succeïts durant la passada vida d'opulència. El seu origen és un enigma pel Nando.

          El Panotxa fa senyals imperioses al Nando, l'apresa a que s'hi acosti.
La claror de la lluna plena il·lumina  la part del darrera de la nau industrial on s'allotja un club de nit que també fa de restaurant. 
Arrenglerats al costat de la porta d'emergències sis cubells d'escombraries estan sent furgats o buidats per sengles indigents en busca de menjar. Sembla que el Panotxa ha trobar alguna cosa interessant. El Nando s'ha estat mirant l'escena una mica apartat, sap que encara s'ha de treure més cubells. S'acosta cap on és el seu companys de penúries.
– Que has trobat panotxa, alguna cosa interessant?–
– Mira, dissimula. Que no ho vegin els altres.–
El Panotxa fa veure que no troba rés i inclina el cubell per a que el Nando vegi el que hi ha a dins: una capsa gran de sabates plena de rajoles de xocolata negra. Totes   tenen un costat una mica deformat. El Nando tapa enseguida la capsa empenyent-la cap el fons del cubell. És important que els altres indigents no s'adonin de la troballa: la bona companyonia sol acabar on comença la gana. Dissimuladament, entre els dos, amaguen les xocolates a dins d'un sac esparracat.

Aquesta nit, al costat de la sèquia a Manresa, els dos roda-monts es reparteixen el botí d'aquesta nit: la xocolata que ha trobat el Panotxa, el pa sec i la llet caducada que ha recollit el Nando. El sopar d'aquesta nit és de luxe, pa amb xocolata i llet.

El Panotxa menja amb avidesa. Tota la seva miserable vida ha estat marcada per la gana i no està per foteses, és qüestió d'atipar-se quan hi ha menjar.
El Nando, menja lentament, assaborint la flaire de la xocolata. La intensa olor el transporta a temps passats, temps feliços de la seva infància: a la casa pairal, a la gran cuina, ell amb sis anys remenant la xocolata del tupí on es coïa. La minyona curant-li el dit escaldat a l'hora que li pinta el nas amb la deliciosa menja . . .

* * *

continuarà . . . o no. 

.

.