INDIGENTS, capitol 6: Els cucs també són proteïnes

Ciutat de Berga. 
GRUP  D'AFICIONATS A ESCRIURE

Paraules obligades de sortir al relat:
BRANDAR, MALGRAT, BLE, CORRUGAR

Descripció dels personatges:

El Nando i el Panotxa són dos indigents d'origen i tarannà ben diferent.

El Panotxa: barroer, analfabet, ignorant, egoista, malcarat, malparlat i desconfiat a causa de les penalitats sofertes. No sap l'edat que te ni recorda des de quan està vivint al carrer, en la indigència. El seu mon gira sempre al voltant dels cubells d'escombraries.  
El Nando: És educat, posseïdor d'una gran cultura, íntegre, honest i generós.  És molt comprensiu amb les flaqueses humanes. Està amargat degut a esdeveniments succeïts durant la passada vida d'opulència. El seu origen és un enigma pel Nando.

          – Ostitú!, Nando!, ei, mira.–
          – Has vist res de bo Panotxa?–
Els dos indigents han de fer esforços per no ser engolits per la gentada bulliciosa que es desplaça per entre les atraccions de la fira.
El Panotxa arrossega al seu company fins introduir-se dins el petit espai que hi ha entre dues atraccions de fira.
Entre una caseta de tir al blanc i una parada de venda de núvols de sucre, hi ha, al terra, un munt de pomes ensucrades. El propietari les ha rebutjat per que no han sortit prou be com per poder vendre-les. Per sort han caigut a sobre d'uns diaris i no s'han embrutat.
– Mira Nando, ja tenim postres per uns quants dies!–
– Bé, doncs ja només ens falta el primer plat. Escolta panotxa, potser serà millor que anem un per cada banda. Ja ens trobarem al final. –
Han caminat cinquanta quilòmetres fins arribar al petit poble on avui és l'últim dia de fira. És festa major i a més hi ha fira de bestiar. Els veïns d'altres pobles s'hi han aplegat. Que hi hagi tanta gent és bo, això vol dir que trobaran moltes restes de menjar.
Tenen sort, entre tots dos han trobat deu entrepans, diversos tetrabics amb suc de fruita, caramels, bosses de patates xips; tot començat, encetat o mastegat, però, malgrat aquest defectes a ells els sembla que han trobat un tresor. Avui és el seu dia de sort.
Quan busquen un banc en algun lloc allunyat de la gent per descansar i ordenar les troballes veuen que algú s'hi ha deixat, una bossa amb la compra: dos quilos de suculentes taronges, una botella de llet i una capsa de galetes.
El Panotxa s'aparta un ble rebel dels seus cabells rogencs, està content i exultant. – Ostitú, ostitú, ostitú!!!. Ja t'ho vaig dir Nando, el millor és anar a les fires.–
Carregats amb sengles sacs plens a rebossar amb els articles trobats fan el camí cap un racó d'una riera seca. Troben recés a sota d'un pont romànic per protegir-se d'un sol intens.

– Mal lloc has escollit Panotxa –
– Que dius? És el millor que hi per aquí. Tenim ombra, aigua corrent, seients i taula.–
Això el Panotxa ho diu pel filet d'aigua clara que baixa per la riera i pels rocs d'arenisca que els fan de seients i taula.
– Doncs, aquí no estem segurs Panotxa. Mira allà lluny, veus aquelles muntanyes tapades per aquells núvols tant negres?. Allà està plovent, si t'hi fixes bé, veuràs la cortina d'aigua per les ditades de núvols que baixen. No crec equivocar-me gaire si et dic que hi ha perill de que vingui una rierada.–
– De tant lluny? Hi deu haver un munt de quilòmetres des d'aquí. Va, a més si veig venir una riuada ja fugiré corrent. –
Agafant una branca el Panotxa la branda, com si fos una espasa, amb gestos irats cap els núvols: – si ploveu us tallo els collons!!!.–
– Innocent ignorant!, (exclama el Nando) si sents el soroll de la riuada, no tens temps d'escapar-te i si la veus venir és per que ja la tens al damunt. Ja t'ho faràs noi, jo guillo.–
Com si la natura volgués donar la raó al Nando, els llunyans núvols s'han anat engrandint i acostant. Un tro eix ordidor travessa la vall sobrassaltant al panotxa el qual fuig "cames ajudeu-me" anant radere del Nando.
El panotxa és un ignorant, groller i egoista, però, respecta i admira al Nando i es pren seriosament les seves opinions. Sap que és un home cult.

Ara estan al capdamunt d'un turó d'alzines, des d'on hi ha una bona vista del poble i la riera, uns minuts abans quasi seca i ara curulla de l'aigua enfangada de la rierada que baixa amb força arrossegant brancatge i pedres. Si haguessis estat allà, la força de l'aigua se'ls hauria endut.

S'han acomodat i enceten les menges que han trobat.
– Vigila Panotxa, aquests biquinis tenen cucs.–
El Panotxa, corrugant les celles, mira fixament el tros de biquini que li queda. Està a punt de llençar-lo. Canvia d'opinió i se'l menja.
– Bé, no dius que els cucs son proteïnes... ?.–

* * *

continuarà . . . o no.

.