Grup voluntari d'escriptura. Casal de Berga.
Tema proposat:
panotxes de blat de moro, una de morada, una altre de groga.
Estan defallits, fa dos dies que no han menjat més que mitja dotzena de figues que van arreplegar d'una petita figuera. Han errat el camí per anar al poble més proper i ara es troben a més de vuitanta quilòmetres de qualsevol poble habitat.
El Nando decideix pujar al cim d'un turó per orientar-se millor, El Panotxa no ho hauria fet, però, una cosa que ha après des que van deambulant junts en busca de menjar és que es pot fiar del criteri i dels coneixements del Nando.
– Mira Panotxa, sort que no hem continuat, el camí que dúiem mena directament cap a un barranc i cap a les muntanyes, és millor que baixem per l'altre banda i anem cap a la plana, allà s'hi veu una masia –
Una masia és sinònim de menjar. Els pagesos no són gasius, ans al contrari son generosos, només cal demostrar que s'està disposat a pagar amb una mica d'ajuda. En una masia que rutlli, sempre hi ha feina de més.
– No puc més Nando, falta molt, està molt lluny? –
– Cinc quilòmetres més o menys –
En acostar-se a la masia s'adonen que està tancada.
Els dos indigents són ben diferents, cada ú te unes qualitats que es complementen amb les de l'altre. Si bé el Nando és ponderat, previsor, intel.ligent i sap com evitar situacions perilloses, el Panotxa te altres qualitats i entre elles està la de ser un manetes per obrir qualsevol pany tancat, qualitat que contrasta amb la seva barroeria habitual.
Davant de la masia, el panotxa treu un filferro de la butxaca i furga el pany de la porta principal fins a obrir-ho. Entren a dins la masia. L'interior és net, tot està ben endreçat com si encara hi visqués algú.
– Ja saps com penso Panotxa, procura no malmetre res i deixa-ho tot tal com estava.–
El Panotxa sap que el Nando no acceptaria una companyia que no sabés respectar les coses dels altres.
Busquen per tot arreu, no troben res de bo per menjar, van a les golfes, aquí hi troben tot de panissos penjats de les bigues. No són massa secs, fins i tot n'hi ha de tendres. El Panotxa es llança a menjar-se una panotxa.
– Panotxa, agafa el que necessitis i marxem sense embrutar res –
Trien les panotxes més tendres i omplen els dos sacs que porten. No totes les panotxes són tendres, però, ja couran com podran les seques.
Surten de la masia deixant la porta tancada tal com l'han trobat. El Panotxa està tancant la gran porta de l'entrada quan s'adona del parell de panotxes que pengen d'un costat. Una és groga, l'altre és morada. Està a punt d'agafar-les quan el Nando el deté.
– No Panotxa, no sabem per que les han posat.–
– Però, perque coi les posarien?–
– Qui ho va posar tindria els seus motius i els hem de respectar. Ja en tens prou per menjar uns dies. No et cal rebentar res.Aquestes les deixes estar.–
El Panotxa és un barroer i un ignorant, però, respecta les opinions del Nando, la seva admiració envers ell rau en les vegades que el Nando l'ha tret de situacions difícils amb els seus raonaments assenyats.
Reinicien el camí cap a qualsevol lloc.
* * *
continuarà . . . o no
.
Ciutat de Berga. Grup d'aficionats a l'escriptura..
Frase proposada pel relat:
El foc que es manté més ocult és aquell que més crema.
Van el Nando i el Panotxa, dos indigents; tant iguals i tant diferents.
Estan sadollats, doncs, els darrers dies han coincidit amb fires de pobles propers entre sí i han pogut atipar-se amb les deixalles trobades. Encara els queda dos entrepans secs de xoriço, o sia que avui no passaran gana com molts altres dies.
Estan passejant entre les parades de la fira d'un petit poble. El Nando tot i anar vestit amb parracs, són parracs nets i va afaitat. Camina dret i amb dignitat, els seus gestos són segurs, el seu posat quasi regi i sobretot el seu mirar i parlar, educat i noble. Tot plegat fa que la gent que l'envolta no el defugi.
El Panotxa fa un efecte molt diferent al que fa el Nando. No va tant net, va encongit, la seva actitud dona la impressió de que acaba de fer una malifeta.
El Panotxa no te ni ha tingut mai amics. Segueix al Nando des que aquest el va salvar de l'atac d'una colla de galifardeus pijos. El segueix tot i que el Nando li va dir que no volia lligams amistosos. Al llarg dels dos anys que fa que van junts ha quedat palès que el Nando és la única persona en qui pot confiar el Panotxa, més d'una vegada l'ha ajudat a sortir de situacions difícils, sempre sense retreure-li ni demanar-li res a canvi. De fet el Panotxa admira al Nando i sent per ell una cosa que no sap descriure per desconeguda i que en realitat és afecte de germà.
– ¿Has estat mai enamorat, vull dir enamorat, enamorat fins a perdre el cap? - acabat de preguntar-ho calla, recorda que al Nando no li agrada parlar de sí mateix. Al revés del que li és habitual, el Nando respon.
– Sí, però ella va preferir a un altre –
El Panotxa, convençut de que el Nando no el respondrà es sorprèn tant de la resposta d'aquest que es queda mut per primera vegada en la seva vida.
El Nando s'immergeix dins records ...
La Laia, la formosa Laia.
Ell tenia 35 anys, ella 18. Era la seva deixebla més avantatjada.
Havien format grups de conversa on ell com a professor, junt amb alumnes voluntaris debatien sobre fets actuals comparant-los amb altres fets del passat i extraient-ne opinions, valoracions, conclusions.
Sense adonar-se'n, el Nando va quedat pres de la persona de la Laia. Pensava en ella tot el dia, somniava amb ella cada nit. La passió l'inundava quan era a prop d'ella.
La Laia ignorant de la situació, l'apreciava sincerament. El tenia pel seu mentor i confident.
Darrerament la noia s'havia enamorat del Marc, un noi de 19 anys, bon estudiant, sensible i una mica ingenuu, fill de pares adinerats. Sovin deixava els estudis per anar amb el Marc a escursions que duraven tres i quatre dies. Aquesta situació afectava els seus estudis. Va cometre l'error d'explicar-li al Nando quan aquest es va interessar pel seu baix rendiment.
En cap moment el Nando havia pensat que la Laia el correspondria, es conformava a veure-la a classe i s'havia proposat fer d'ella una literata famosa, doncs, de qualitats en tenia a bastament. La idea de que la Laia malmetés el seu futur amb un casament l'enfurismava i més encara amb qui creia que no li arribava a la sola de la sabata.
Mai hauria fet un acte semblant si hagués tingut el cap serè, però, no el tenia. La passió que sentia per la Laia li alterava els sentits. Certament el foc que es manté més ocult és aquell que més crema.
Als exàmens finals va manipular els escrits d'en Marc i el va acusar de plagi. El resultat va ser l'escarni i l'expulsió del noi de la selecta universitat.
El dia en que havia de ser expulsat van trobar al Marc penjat pel coll, d'una biga de la Sala Magna.
El noi havia deixat una nota a la Laia on es confessava innocent i li deia que no era digne d'ella. La Laia no va poder resistir el xoc que li va produir aquest fet i ...
– Nando?, Nando que et trobes bé?, fas cara de mort tio. Vols dir que no tens gana?, Té, encara em queda un tros d'entrepar d'ahir, està molt bo, me'l guardava, però, prefereixo que te'l mengis tu. Collons quina mala cara fots tio!!!.–
* * *
continuarà . . . o no.
.
Grup voluntari d'escriptura. Casal de Berga.
Tema proposat: un mocadoret
– Merda!–
– Que passa Panotxa?–
– Coi, que he trepitjat una merda!–
– Has de mirar per on trepitges, i més anant per llocs que no coneixes, no pots caminar mirant el cel, un dia cauràs dins un pou.–
– Jo no soc com tu Nando, que sembla que també miris pel forat del cul.–
Els dos indigents, el Nando i el Panotxa van caminant pel mig de la llera d'un rierol, han de passar-hi forçosament per anar a l'altra banda on un camp ple de panotxes de blat de moro, ja madures, els tempte. Tornen de la Fira d'un poble veí on han trobat força menjar llençat, menjar que per a ells ha representat uns quants dies de no passar gana. Ara tornen a tenir els sacs buits.
– I ara, amb que m'eixugo?–
– T'ofegues amb ben bé poca cosa. Agafa un còdol, treu el més gruixut i frega la sabata amb l'herba del camí per acabar-ho de netejar.–
– Un còdol? que és un còdol?–
– Estàs caminant per la llera d'un riu oi?, doncs un còdol és una pedra de riu que l'aigua ha arrodonit.–
El Nando s'ajup i agafa un còdol amb la forma idònia per a treure la part gruixuda de l'empastifada. En agafar-lo veu el que sembla un drapet amb puntes de coixí.
– Osti Nando mira quin mocador més petit! – Li ensenya al Nando el que sembla un mocadoret de fil amb puntes de coixí.
– És un mocadoret de primera comunió. Sí, porta unes inicials. És de qualitat, algú el deu haver perdut, però, ha anat a parar ben lluny.–
– Com ho saps que l'han perdut?–
– Fixa't, encara té el midó, si s'hagués mullat estaria brut i arrugat.
– Doncs han vingut ben lluny del poble a perdre'l.
– No ho creguis, amb aquestes ventades, sent una cosa tant delicada, fina i lleugera, el vent el pot haver empès lluny. Olora'l, encara fa olor de colònia.
– Va, done'm-el, m'anirà bé per treure'm la merda de la bota.
– No siguis bèstia Panotxa.Te'l canvio per una ració de menjar; del que trobem és clar.
– Que n'ets de rar Nando, té, no se que en faràs d'aquesta andròmina.
– Res...
Inicien altre cop la marxa a la recerca d'altres fons de menjar. El Panotxa ja ha oblidat l'incident del mocadoret. Està pensant en les menges que pot trobar al proper poble.
El Nando s'ha posar el mocadoret curosament doblat a la butxaca, abans l'ha olorat amb reverència. Quants records... la seva petita Roseta fent la comunió ..., on deu ser ara?...
* * *
