dimarts, 5 de novembre del 2013

INDIGENTS, capítol 15: la amistat


Grup voluntari d'escriptura. Casal de Berga.
Tema obligatl'amistat


Dos indigents, tant semblants i tant diferents: 
el Nando, amb un passat que el tormenta és reservat, educat, net i culte,
el Panotxa, brut, desconfiat, tosc, ignorant, un bergant, però fidel amic del Nando.


El Panotxa està trit. Ara fa un any que va conèixer al Nando, el seu  company d'indigència. Han compartit penúries diverses, fam, fred, agressions, persecucions . . . Des que van junts que hi ha hagut ocasions en que el Nando l'ha tret  de situacions difícils, fins i tot amb risc per la pròpia integritat. El Panotxa també ha tingut ocasió de demostrar la seva fidelitat envers el Nando en situacions tràgiques per aquest . 

Els dos amics han arribat a un grau d'enteniment tant gran, que moltes vegades s'entenen sense parlar gairebé gens.
Sent el Panotxa un ignorant barroer, té al seu amic com a mestre i protector.
Ara  està trist. El Nando s'ha retrobat amb un vell amic: el mosso que el va salvar de morir ofegat quan era petit i vivia a la masia. Aquest està intentant convèncer al Nando per que torni a la vida que duia abans de ser un indigent, sigui quina sigui aquesta vida. El Panotxa intueix que era un vida de benaurança on ell no hi té cabuda. Té por de que el seu amic l'abandoni per tornar-hi.
El Panotxa,  sempre havia estat i anat sol,  no havia tingut mai cap amic, ni el trobava a faltar; desconfiat, egoista, garrepa, vivint en un ambient on les debilitats d'uns eren les ocasions d'altres, el seu caminar semblava el d'un gos apallissat i despreciat, alimentant-se de les restes trobades o robades.

Ara que veu perillar la companyia del Nando s'adona que no suportaria tornar a dur la vida d'abans. Té por de quedar-se sol. Te por de perdre la inestimable companyia. El seu cor està encongit. Sent una fredor que el corseca.

Aquesta nit, dormen tots dos en uns llits de matalaixos tous. El Panotxa no frueix del llit, sembla que dormi a sobre d'un matalaix de punxes: no para de regirar-se, de sospirar i de fer soroll amb els seus moviments.

- Què passa Panotxa?, no pares de donar voltes al llit i de sospirar. Ni dorms ni deixes dormir. Què tens?-
- Res-  li respon un fil de veu.
- Alguna cosa et passa a tu. No és normal que et deixis més de la meitat del sopar. Au va esplíca'm amic meu. Et trobaràs millor si buides el pap -
Les paraules "amic meu"  pronunciades pel Nando li arriben a l'ànima al Panotxa. Ja no pot aguantar més i deixa anar com un torrent tots els seus temors.

El Nando s'eixeca del seu llit, obre el llum de l'habitació i es queda mirant al Panotxa de fit a fit.
- Escolta bé noi, jo no se on aniré ni què faré amb la meva vida, però mai, ho sents?, mai voldré perdre la teva amistat. És un bé massa preuat per a mi.  Ets la persona més noble que he conegut amb ma vida. Ets el millor amic que he tingut mai.  Passi el que passi i vagi on vagi, no et vull perdre de vista. d'acord?.

El Panotxa té els sentiment endurits per l'adversitat. La sensibleria li és desconeguda. Ara, però s'adorm amb les galtes ben mullades per unes llàgrimes involuntàries. I no son de tristor no, no ho son.


* * *


continuarà . . . o no


.