diumenge, 27 d’octubre del 2013

INDIGENTS, capítol 14: Retrobament

Tema lliure


–  Aiiiiiii!!!!...  –    

–  Què passa Panotxa? –
El Nando es gira just a temps de veure com el seu company, rodamón i indigent com ell, desapareix engolit darrera d’uns matolls de bruc.
– Panotxa, on t’has ficat?... ¡Panotxa! –. S’adona del clot que hi ha mig amagat entre els matolls i s’ajup per escodrinyar entre la foscor del que resulta ser un avenc. Crida al seu amic preocupat per si s’ha fet mal, la fondària és notable.    
– Panotxaaaaaa estàs bé?–. La resposta irada i farcida de renecs del Panotxa tranquil.litza al Nando i es disposa a baixar, doncs tot i que l’avenc és profund la inclinació facilita el descens.  Desprès de baixar per una fondària de quatre metres acaba en un explanada d'uns cinc metres quadrats. El terra és pedregós, les lloses que el cobreixen indiquen que ha estat fet per la ma humana. Una mica de claror entre per una escletxa que hi ha a la bòveda, a uns dos metres d'alçada, a la part oposada del lloc per on ha baixat el Panotxa.  La visibilitat està enterbolida per la pols remoguda amb l'entrada violenta del Panotxa.
–  Com estàs Panotxa, t'has fet mal? – 
El Panotxa ha caigut rodolant. Ha anat a parar contra uns embalums tapats amb una manta vella. Mentre s'esforça a aixecar-se senten soroll de vidres trencats a l'hora que una olor característica s'escampa per l'estança. Encuriosits aixequen la manta. A sota hi ha una dotzena de caixes de diferents mides. La que s'ha rebentat pel cop del Nando deixa entreveure botelles de whisky.
–  Osti tú, osti tú ...!!! – només pot dir el Panotxa. Es posen a destapar caixes i van apareixen botelles de vi, de conyac, xampany francès... Totes les caixes estan datades: 12 d'octubre 1937. Les dues últimes caixes que obren contenen fusells, pistoles  i granades.

  Fa mesos que el Nando ha acceptat la companyia de l'ignorant i barroer Panotxa. Aquest sap que ha trobat un protector que mai el trairà. Prou que li ha demostrat traient-lo de situacions difícils quan altres indigents l'han volgut apallissar. 

  El Panotxa apunt està d'amorrar-se a una botella, s'atura mira al Nando i en veure l'actitud pensativa d'aquest s'espera a veure que diu.
–  Això no ho podem tocar Panotxa –  
–  Ni una botella? –
–  Agafa les que puguis portar i marxem d'aquí –
El Panotxa s'omple el sac de botelles de vi i segueix al seu amic cap a la sortida.  Baixar ha esta fàcil. La sortida és mes dificultosa. El sac ple de botelles va xocant amb les parets i alguna es trenca. Un cop a terra ferma queden sis botelles. El pes dificulta el caminar del Panotxa.

Caminen cap a una masia que està dalt d'una corominola.  Parlen amb el pagès de la masia, un home fort de vuitanta anys. Demanen menjar a canvi de fer algunes feines. El pagès és bona persona, però, desconfiat. Fins als seus narius li arriba l'olor de la beguda vesada de les botelles trencades. Es dirigeix al Nando quan diu:
–  Veig que has trobat la cova, Ferran –  Això ho diu mirant-lo de fit a fit i amb un mig somriure a la cara.  Ara que el Nando se'l mira més atentament, nota que la cara del pagès li és familiar, però no aconsegueix recordar qui és. 


–  Ho sento, no recordo. . . vatua l'olla, però, si ets el Màrius!!!, Màrius vell trapella, que fas tant lluny?.  El Nando no parla mai amb ningú, ni amb el Panotxa, de la seva vida passada. Aquesta vegada es deixa emportar per l'emoció del moment.

–  Panotxa, aquest home em va salvar la vida quan era menut.  –
Els dos amics retrobats es posen a  parlar de vivències de joventut, ara asseguts davant d'una taula ben farcida de queviures. El Panotxa està menjant amb golafreria, mai havia tingut tant de menjar per a ell durant els anys d'indigència (practicament tota la seva vida). El Màrius i el Nando s'han apartat una mica, estan a la porta de la masia, fumant un cigarret. Parlen fluixet, és evident que estan discutint, és evident que el Màrius vol convèncer al Nando d'alguna cosa. 
El Panotxa voldria saber de què parlen, el passat del Nando és una incògnita per a ell, però, no s'atreveix a acostar-se'hi. Frases soltes li arriben a l'oida: "hauries de tornar, aquesta vida que portes no és per a tu "..."la Roseta s'ha casat..."

* * *
continuarà. . . o no.

.