INDIGENTS, capítol 15: la amistat

Grup voluntari d'escriptura. Casal de Berga.
Tema obligat: l'amistat

Dos indigents, tant semblants i tant diferents: 
el Nando, amb un passat que el tormenta és reservat, educat, net i culte,
el Panotxa, brut, desconfiat, tosc, ignorant, un bergant, però fidel amic del Nando.

El Panotxa està trit. Ara fa un any que va conèixer al Nando, el seu  company d'indigència. Han compartit penúries diverses, fam, fred, agressions, persecucions . . . Des que van junts que hi ha hagut ocasions en que el Nando l'ha tret  de situacions difícils, fins i tot amb risc per la pròpia integritat. El Panotxa també ha tingut ocasió de demostrar la seva fidelitat envers el Nando en situacions tràgiques per aquest . 

Els dos amics han arribat a un grau d'enteniment tant gran, que moltes vegades s'entenen sense parlar gairebé gens.
Sent el Panotxa un ignorant barroer, té al seu amic com a mestre i protector.
Ara  està trist. El Nando s'ha retrobat amb un vell amic: el mosso que el va salvar de morir ofegat quan era petit i vivia a la masia. Aquest està intentant convèncer al Nando per que torni a la vida que duia abans de ser un indigent, sigui quina sigui aquesta vida. El Panotxa intueix que era un vida de benaurança on ell no hi té cabuda. Té por de que el seu amic l'abandoni per tornar-hi.
El Panotxa,  sempre havia estat i anat sol,  no havia tingut mai cap amic, ni el trobava a faltar; desconfiat, egoista, garrepa, vivint en un ambient on les debilitats d'uns eren les ocasions d'altres, el seu caminar semblava el d'un gos apallissat i despreciat, alimentant-se de les restes trobades o robades.
Ara que veu perillar la companyia del Nando s'adona que no suportaria tornar a dur la vida d'abans. Té por de quedar-se sol. Te por de perdre la inestimable companyia. El seu cor està encongit. Sent una fredor que el corseca.

Aquesta nit, dormen tots dos en uns llits de matalaixos tous. El Panotxa no frueix del llit, sembla que dormi a sobre d'un matalaix de punxes: no para de regirar-se, de sospirar i de fer soroll amb els seus moviments.

- Què passa Panotxa?, no pares de donar voltes al llit i de sospirar. Ni dorms ni deixes dormir. Què tens?-
- Res-  li respon un fil de veu.
- Alguna cosa et passa a tu. No és normal que et deixis més de la meitat del sopar. Au va esplíca'm amic meu. Et trobaràs millor si buides el pap -
Les paraules "amic meu"  pronunciades pel Nando li arriben a l'ànima al Panotxa. Ja no pot aguantar més i deixa anar com un torrent tots els seus temors.

El Nando s'eixeca del seu llit, obre el llum de l'habitació i es queda mirant al Panotxa de fit a fit.
- Escolta bé noi, jo no se on aniré ni què faré amb la meva vida, però mai, ho sents?, mai voldré perdre la teva amistat. És un bé massa preuat per a mi.  Ets la persona més noble que he conegut amb ma vida. Ets el millor amic que he tingut mai.  Passi el que passi i vagi on vagi, no et vull perdre de vista. d'acord?.

El Panotxa té els sentiment endurits per l'adversitat. La sensibleria li és desconeguda. Ara, però s'adorm amb les galtes ben mullades per unes llàgrimes involuntàries. I no son de tristor no, no ho son.

* * *

continuarà . . . o no


.

INDIGENTS, capítol 14: Retrobament

Tema lliure


–  Aiiiiiii!!!!...  –    

–  Què passa Panotxa? –

El Nando es gira just a temps de veure com el seu company, rodamón i indigent com ell, desapareix engolit darrera d’uns matolls de bruc.

– Panotxa, on t’has ficat?... ¡Panotxa! –. S’adona del clot que hi ha mig amagat entre els matolls i s’ajup per escodrinyar entre la foscor del que resulta ser un avenc. Crida al seu amic preocupat per si s’ha fet mal, la fondària és notable.    

– Panotxaaaaaa estàs bé?–. La resposta irada i farcida de renecs del Panotxa tranquil.litza al Nando i es disposa a baixar, doncs tot i que l’avenc és profund la inclinació facilita el descens.  Desprès de baixar per una fondària de quatre metres acaba en un explanada d'uns cinc metres quadrats. El terra és pedregós, les lloses que el cobreixen indiquen que ha estat fet per la ma humana. Una mica de claror entre per una escletxa que hi ha a la bòveda, a uns dos metres d'alçada, a la part oposada del lloc per on ha baixat el Panotxa.  La visibilitat està enterbolida per la pols remoguda amb l'entrada violenta del Panotxa.

–  Com estàs Panotxa, t'has fet mal? – 
El Panotxa ha caigut rodolant. Ha anat a parar contra uns embalums tapats amb una manta vella. Mentre s'esforça a aixecar-se senten soroll de vidres trencats a l'hora que una olor característica s'escampa per l'estança. Encuriosits aixequen la manta. A sota hi ha una dotzena de caixes de diferents mides. La que s'ha rebentat pel cop del Nando deixa entreveure botelles de whisky.

–  Osti tú, osti tú ...!!! – només pot dir el Panotxa. Es posen a destapar caixes i van apareixen botelles de vi, de conyac, xampany francès... Totes les caixes estan datades: 12 d'octubre 1937. Les dues últimes caixes que obren contenen fusells, pistoles  i granades.

  Fa mesos que el Nando ha acceptat la companyia de l'ignorant i barroer Panotxa. Aquest sap que ha trobat un protector que mai el trairà. Prou que li ha demostrat traient-lo de situacions difícils quan altres indigents l'han volgut apallissar. 
  El Panotxa apunt està d'amorrar-se a una botella, s'atura mira al Nando i en veure l'actitud pensativa d'aquest s'espera a veure que diu.

–  Això no ho podem tocar Panotxa –  

–  Ni una botella? –

–  Agafa les que puguis portar i marxem d'aquí –
El Panotxa s'omple el sac de botelles de vi i segueix al seu amic cap a la sortida.  Baixar ha esta fàcil. La sortida és mes dificultosa. El sac ple de botelles va xocant amb les parets i alguna es trenca. Un cop a terra ferma queden sis botelles. El pes dificulta el caminar del Panotxa.

Caminen cap a una masia que està dalt d'una corominola.  Parlen amb el pagès de la masia, un home fort de vuitanta anys. Demanen menjar a canvi de fer algunes feines. El pagès és bona persona, però, desconfiat. Fins als seus narius li arriba l'olor de la beguda vesada de les botelles trencades. Es dirigeix al Nando quan diu:
–  Veig que has trobat la cova, Ferran –  Això ho diu mirant-lo de fit a fit i amb un mig somriure a la cara.  Ara que el Nando se'l mira més atentament, nota que la cara del pagès li és familiar, però no aconsegueix recordar qui és. 

–  Ho sento, no recordo. . . vatua l'olla, però, si ets el Màrius!!!, Màrius vell trapella, que fas tant lluny?.  El Nando no parla mai amb ningú, ni amb el Panotxa, de la seva vida passada. Aquesta vegada es deixa emportar per l'emoció del moment.
–  Panotxa, aquest home em va salvar la vida quan era menut.  –
Els dos amics retrobats es posen a  parlar de vivències de joventut, ara asseguts davant d'una taula ben farcida de queviures. El Panotxa està menjant amb golafreria, mai havia tingut tant de menjar per a ell durant els anys d'indigència (practicament tota la seva vida). El Màrius i el Nando s'han apartat una mica, estan a la porta de la masia, fumant un cigarret. Parlen fluixet, és evident que estan discutint, és evident que el Màrius vol convèncer al Nando d'alguna cosa. 
El Panotxa voldria saber de què parlen, el passat del Nando és una incògnita per a ell, però, no s'atreveix a acostar-se'hi. Frases soltes li arriben a l'oida: "hauries de tornar, aquesta vida que portes no és per a tu "..."la Roseta s'ha casat..."

* * *

continuarà. . . o no.

.

INDIGENTS, capítol 13:Una masia proveïdora

Grup voluntari d'escriptura. Casal de Berga.
Paraules obligades:  carta, escriptori, ametlla, persiana, rei


El Nando i el Panotxa, famolencs i defallits estan davant de la porta de roure de la masia il·luminada per la llum de la lluna plena.

– Està en molt bon estat per estar abandonada –
– No Panotxa, no està abandonada. –

El Nando busca pel voltant fins trobar una grossa pedra que fa de banc.
– Ajuda'm Panotxa, la clau està a sota.. –
Troben un joc de claus a sota de la pedra.
– Osti Nando!, com ho sabies que estaven aquí a sota? –
– Conec als amos, tinc permís per entrar sempre que ho necessiti.–
– Ah si? I que . . .?–
Davant el mutisme del Nando el Panotxa calla; sap que al seu company de desgràcia no li agrada que li facin preguntes sobre el seu passat;  passat que el Panotxa ja sap que va ser d'opulència.  Sap el Panotxa que mai tornarà a trobar una persona com el Nando, persona honesta que suporti la seva miserable presència,.  No el vol perdre, doncs a la seva manera egoista, l'aprecia. 

El Nando, cult i intel.ligent  veu més enllà de l'aparença miserable del Panotxa. Hi veu un home ignorant i noble, desconfiat per les moltes garrotades que ha rebut, fidel fins a lliurar la pròpia vida per l'amic amb qui l'atzar ha ajuntat.

Entren dins la foscor de la masia, el Panotxa agafat de la jaqueta espararracada del Nando per no caure, el Nando camina segur. Entren a la gran cuina i el Nando busca i palpa fins a trobar una gran llàntia d'oli i l'encén. La claror de la llàntia és suficient  per il.luminar la cuina i mostrar un rebost ben proveït. 
– Osti Nando, però si està de puta mare !!! –
– No toquis res Panotxa  omple el sarró amb el menjar que vulguis sense desordenar res. –
– Dormirem al llit? –
– No, dormirem al paller –
Ja al paller es posen a menjar: pa sec ben sucat amb tomàquet i oli, embotit, ametlles i una mica de vi. Per a ells és un menjar de reis.
Al paller  hi ha mobles vells i estris diversos a més d'un munt de palla. Dormen al paller i dormen molt be, la palla és neta i seca.  És el millor abrig que mai han tingut.

A l'endemà els desperta els raigs de sol que es filtren per les lamel·les d'una persiana trencada.
La claror il.lumina un vell escriptori. Al damunt i ben visible hi ha un sobre amb un nom escrit amb lletres grosses: per FERRAN SISQUELLA (Nando). El Panotxa és el primer en veure'l
– Osti Nando, mira, una carta!. Què deu posar ?–  (el Panotxa no sap llegir)
– És per a mi Panotxa.–  El Nando la agafa i se la guarda a la butxaca.

Han estat tres dies dormin a la masia.  La carta continua a la butxaca sense obrir-se. El Panotxa es mor de ganes de saber que hi diu.?
– No llegeixes la carta Nando? –
– Ara no és el moment, ara no és el moment –
El Panotxa es queda pensarós, es mor de curiositat, però, no vol molestar al seu amic. Amb el temps que fa que van junts ha après una cosa molt important: en una amistat de veritat,  no es poden forçar les explicacions. En una amistat de veritat s'ha de ser respectuós amb els silencis i acceptar les confidències  espontànies.

El Panotxa està content, va xiulant i saltironant redera del seu estimat amic. Tots dos inicien altre cop el camí de sempre. El camí que va cap enlloc.

* * *

 continuarà . . . o no.